Fins on arriba la resiliència del 'retail' presencial

ViaEmpresa, el 28 d'Octubre de 2021

El dijous, 28 d’octubre, a la seu d’Ibercaja, VIA Empresa organitza una taula rodona, “El retail presencial davant els reptes de la digitalització”. Hi intervindran Jordi Torrades, director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya; Montse Ballarín, regidora de Comerç de l'Ajuntament de Barcelona; Roger Gaspa, president de Foment Comerç; Alex Goñi, president de PimeComerç; Joan Carles Calbet, president de RetailCat; Domingo Obradors, CEO de Macson; Miquel Àngel Oliva, CEO d'Abacus; i Bernat Morales, director de relacions externes de Mercadona a Catalunya.

Cinc grans reptes als quals s'enfronta el comerç davant l'augment de les compres online

Les vendes a l’estat espanyol a través del comerç electrònic van augmentar l’any passat un 36%. Aquest percentatge el col·loca en el tercer lloc del rànquing de països amb major creixement del món, després d’Argentina i Singapur. Encara que enguany no s’ha mantingut el mateix ritme d’expansió, el comerç en línia s’ha incorporat definitivament a la quotidianitat i forma part de les nostres vides. En 10 anys, l'ecommerce ha passat de representar el 0,7% de totes les vendes al 7,4%, apropant-nos al ritme de la majoria dels països de l’Europa occidental, els capdavanters al món. Aquest increment es pot interpretar de dues maneres. La primera és que la tendència no és passatgera fruit d’una moda; i la segona, que malgrat aquesta embranzida formidable, la majoria de les transaccions comercials se segueixen i se seguiran realitzant majoritàriament a les botigues a peu de carrer els propers 20 anys; més encara si es tracta dels productes de primera necessitat.

Sigui quina sigui la visió del dilema que té cada retailer presencial, no es pot menysprear l’impacte extraordinari de la digitalització. Els efectes del comerç electrònic sobre el físic porta pràcticament una dècada en desenvolupament. Doncs bé, fins el 2018 s’han tancat unes 100.000 botigues, que representen la cinquena part de les que estaven obertes el 2010, segons dates comptabilitzades pel Ministeri de Treball i Economia Social. Si a aquests 100.000 establiments hi afegim els que ja han baixat la persiana durant la primera fase de la pandèmia i els que seguiran fent-ho durant les fases posteriors, la realitat esdevé molt més crua; pitjor encara a Catalunya, on el volum de l'hostaleria, el transport, la informació i la comunicació, les activitats immobiliàries i altres àrees professionals (el que l’INE anomena la “resta de serveis”) és superior. Pensar que una de cada tres botigues presencials hagin tancat al final d’aquestes període crític és, malauradament, una bona hipòtesi de treball.

Contra la tendència del comerç electrònic, encara segueix creixent la superfície comercial presencial

No estem parlant que els propers cinc o 10 anys la gent deixi de comprar presencialment per passar-se de cop a l’online. L’evolució consisteix en que aquesta segona es dispara, mentre es manté lleugerament a la baixa la presencial. Ara bé, el resultat és la reducció -inexorable- de retail físic, sobretot, les pimes, que no poden suportar el gir. Guanya el format híbrid, que és el més freqüent en països avançats tecnològicament, com ara Catalunya, on la proporció de consumidors no deixa d’augmentar. Hi ha un subsector on el desplaçament del presencial al virtual és un fet, com ara la cultura i el lleure, on també els consumidors catalans van per davant, segons l'estudi Trets diferencials del perfil de consumidors catalans comparats amb la resta de l’Estat (Valls, Labairu-Trenchs, Col·lecció Estudis UPF Barcelona School of Management, n. 7). Una curiositat: contra la tendència, encara segueix creixent la superfície comercial presencial; Andalusia, Madrid i el País Valencià encapçalen l’increment, mentre que Catalunya, tot i presentar dades positives, es modera. En aquest cas, l’immobiliari fa un altre camí.

Despesa doble

Un agreujant per al comerç presencial. La conducta de compra híbrida reclama un esforç addicional a les botigues físiques en plena fugida de clients: les obliga a augmentar la despesa per crear el multicanal -és a dir, apropar-se als clients per altres vies de comunicació online-, tot i mantenint tots els costos de la botiga física i la seva adaptació al nou escenari.

Els marketplaces van molt per davant, amb les seves inversions milionàries, esgarrapant quota de mercat bruta; només cal veure l’evolució de les xifres de facturació d’Amazon, Aliexpress o Walmart, els més grans dels darrers 10 anys. El retail presencial estarà en condicions de competir en la mesura en què hi hagi normes iguals per a tots -fiscals, sanitàries, ocupacionals, etc.- i utilitzi les mateixes estratègies i eines digitals que aquells, adaptades a cada dimensió. Això significa enfrontar-se a aquests cinc grans reptes.

• Plantejar la revolució a la botiga presencial amb productes innovadors, verds, de segona mà..., envoltats de serveis atractius, utilitzant l’espai físic no només per vendre sinó per experimentar i per informar. I treure’s quan abans de sobre la cantarella que els consumidors només compren barat; paguen pel valor que li atorguen, la qual cosa vol dir que el preu no és l’únic atractiu de compra.
• Obrir-se al multicanal, és a dir, desenvolupar el contacte amb els clients, mantenint tots els mitjans físics desenvolupats, però afegint-hi els instruments virtuals, les xarxes socials, el mòbil, la imatge, la veu i tots aquells que usa el consumidor en la seva vida quotidiana.

Resoldre els aspectes logístics -sobretot la darrera milla-, el de les devolucions, les pèrdues i la seguretat als pagaments és un dels reptes als quals s'enfronta el 'retail'

• Establir la centralitat al voltant dels consumidors, plantejant una relació directa amb ells. Abarca des de conduir el client des del primer contacte fins a la seva fidelització per convertir-lo en el principal promotor del negoci, passant per l’adaptació del producte i serveis, i l’entrega de la mercaderia a la botiga, a casa o a una guixeta. Les cadenes de valor han de col·laborar perquè la relació sigui directa amb el consumidor.
• Resoldre els aspectes logístics, sobretot el de la darrera milla, que és el que preocupa més als consumidors europeus, segons Eurostat. Però també el de les devolucions, les pèrdues i la seguretat als pagaments. Tant la qüestió de l’entrega com els altres problemes requereixen anys de recerca i adaptació legislativa, urbanística i social al nou entorn digital.

Més info: La posada en escena que salvarà el retail

• Cercar les solucions creatives i rendibles per a l’urbanisme comercial, si es vol mantenir l'oferta equilibrada i de qualitat, a la vegada que l’habitabilitat dels nuclis urbans. Per exemple, redissenyant els centres comercials a la cerca d’una major centralitat. Per exemple, reforçant l’ús col·lectiu de les eines digitals a nivell d’eix, carrer, mercat, una via massa poc explorada i a través de la qual discorren les alternatives al marketplace i la supervivència de les pimes comercials. Per exemple, accelerant la transformació dels espais que abandonen les botigues presencials per despatxos de treball o habitatge, com avencen alguns països. Sense dubte, aquestes estratègies i eines exigeixen l’estreta col·laboració publicoprivada.

El dijous, 28 d’octubre, a la seu d’Ibercaja, VIA Empresa organitza una taula rodona, “El retail presencial davant els reptes de la digitalització”. Hi intervindran Jordi Torrades, director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya; Montse Ballarín, regidora de Comerç de l'Ajuntament de Barcelona; Roger Gaspa, president de Foment Comerç; Alex Goñi, president de PimeComerç; Joan Carles Calbet, president de RetailCat; Domingo Obradors, CEO de Macson; Miquel Àngel Oliva, CEO d'Abacus; i Bernat Morales, director de relacions externes de Mercadona a Catalunya.

CRÒNICA D'ESTIU III La cultura i els festivals a l’agost

 ViaEmpresa, el 24 d'agost de 2021

La frenada de la cultura a causa de la covid-19 no ha afectat l'oferta a l'estiu, especialment a la Costa Brava

No és correcte establir segons quins tipus de comparacions. Però quan arriba l’estiu tinc el cor al nord. Per què? Quan miro la cartellera de tot Girona, veig que s’ofereixen una quantitat tan important d’alternatives culturals d’ampli espectre que em quedo bocabadat. Pràcticament fins Sant Narcís, l’exuberància és la constant. La Costa Brava ha estat històricament capaç de teixir activitats culturals, tradicionals i innovadores. Però això que és tan complicat d’aconseguir, encara té un altre quid: el més difícil no és crear-les, sinó que la gent que hi estiueja hi participi suficientment, perquè esdevé una part substancial de les seves vacances. Adquireix les entrades amb antelació; integra els actes en la seva programació social, els converteix en un contínuum amb la platja, la marina, els restaurants i les copes, les trobades amb els amics i la família...

Tot forma part del mateix: si faltés el festival, les cançons dels seus ídols, l’òpera, el teatre o qualsevol de la gran quantitat d’activitats programades, no serien unes vacances integrals. Afecta, sense dubte, al pressupost, perquè encara que darrere de tots els actes hi ha patrocinadors i altruisme, els preus no són barats. No obrirem ara el meló de si la cultura ha de ser finançada totalment o parcial, que aquesta és una qüestió que cal debatre a l’hivern.

Dividint els tiquets venuts de l'oferta cultural de la Costa Brava pel nombre d’estiuejants, ens donaria el següent resultat: la despesa mitjana de cada un se situa entre el 10% i el 12% de la global de l’estiu. Déu n'hi do. És possible que a les butxaques més plenes aquest percentatge les afecti menys, però per a la gran majoria dels assistents esdevé una partida important que tria en detriment d’altres. Poder elegir el percentatge de despesa que es fa davant d’una oferta àmplia és una oportunitat que enyoro des del sud.

Més info: Hi ha vida a les urbanitzacions

El mestre Savall a Santes Creus

No és que al sud no hi hagi programació cultural. És clar que n’hi ha, i de llocs extraordinaris per badar. Només cal mirar les cartelleres i les informacions de molts municipis costaners. Però unes quantes activitats culturals han desaparegut als darrers anys o s’han aprimat espectacularment. Entre les experiències històriques més enyorades, trobem a faltar les Nits de Bonmont o els concerts del Parc de Samà. Entre les noves incorporacions, el Tarragona Music Festival va per bon camí i els cinc dies del I Festival Jordi Savall al monestir de Santes Creus s’han quedat curts.

El procés d'ampliar l'oferta cultural al sud i densificar-la pot resultar més fàcil per dos motius: hi ha gent i hi ha demanda predisposada, tant local com de turistes

Hi ha una pregunta que em ronda el cap. La vam estar parlant fa un temps amb un prohom de la zona, iniciador d’una saga gastronòmica innovadora. Assistiria la gent a una programació cultural més potent i més àmplia al sud? Ell s’oferia per endegar les activitats. La iniciativa es va perdre per altres circumstàncies que no venen al cas. La meva opinió és que, en aquest cas, la creació de serveis culturals nous generaria la seva pròpia demanda. Una altra cosa seria el temps necessari per assolir els objectius. Caldria tenir la paciència de madurar adequadament la inversió per fer quelcom durador: que “no es va guanyar Zamora en una hora”, ho teníem clar els dos, fent referència al setge d’aquesta ciutat castellana l'any 1072 pel rei Sanç II, que va morir assassinat i les seves tropes van trigar set mesos en conquerir-la.

El procés d'ampliar l'oferta cultural al sud i densificar-la pot resultar més fàcil, doncs, per dos motius. Hi ha gent i hi ha demanda predisposada, tant local com de turistes. Primer, caldria trobar la inversió i els patrocinadors, a més de l’espai. Segon, els experts en programació. Tercer, identificar els targets i intercomunicar amb els possibles usuaris i els seus referents. I quart, planificar el creixement de l’empresa per fer-la viable. El que succeeix en un mercat no té perquè reproduir-se automàticament en un altre, però, en qualsevol cas, l’homo otiosus és una nova espècie nascuda a casa nostra als anys 80, amb uns trets culturals molts pronunciats tant al nord com al sud. Aquesta població ha entès molt bé que l’estiu és un bé de Déu, atorgat només a un terç dels europeus i del primer món, que forma part íntimament de la composició del lleure. La pandèmia haurà restringit la despesa, però fa anys que el tàndem lleure i cultura s’ha convertit en bé de primera necessitat. Si no es pot viatjar més lluny, la proximitat i la jornada en són el gratificant succedani; i si no es pot anar a tres concerts, se’n retalla un.

L'any passat, la despesa de la llar va caure a Espanya un 10,7%; la dedicada a la cultura, encara més, un 31,9%. Les crisis discriminen la despesa i unes partides sofreixen més que d'altres

L’altra dia, La Vanguardia reflexionava sobre el preu de l’hora de treball i de lleure, a propòsit del 150è aniversari del naixement de Marcel Proust. Des que es comptabilitza el preu de l’hora, aquest condiciona el del lleure. El del treball puja i baixa, depenent de la circumstància. Per exemple, el valor d'una fortuna abans o després del crac del 29 o del corralito del 2001. No és el mateix el preu d’una hora de la classe mitjana després de dues crisis, que la del posseïdor de rendes anyals superiors als 70.000 euros, que la del ric ric, que la de qui batalla per la subsistència.

En qualsevol d’aquestes posicions, el preu de l’hora de treball permet un nivell de vida ben diferent en cada cas. I, com no, la capacitat de dedicar un euro o el 10% de tot el pressupost als concerts de l’estiu. L’any passat, la despesa de la llar va caure a Espanya un 10,7%; la dedicada a la cultura, encara més, el 31,9%. És veritat que no es podia sortir de casa i la majoria de le activitats estaven clausurades, però les crisis discriminen la despesa i unes partides sofreixen més que d'altres. Enguany, enmig d’aquest desconfinament limitat, si tenim en compte els tiquets venuts per a tot l’agost, podem avançar que el pressupost de cultura tant al nord com al sud ha augmentat.

CRÒNICA D'ESTIU IV El pressupost de les vacances

 ViaEmpresa, el 21 d'Agost de 2021

El turisme sempre ha estat 'low cost'; els europeus hi destinaven menys diners que els seus ingressos mensuals

Uns amics meus francesos em van demanar el contacte per llogar una casa per passar el mes d’agost. Eren cinc parelles, tres de les quals venien amb un fill cadascuna. Finalment, es van instal·lar a la meva urbanització, en una casa de cinc habitacions amb dos banys. Primera sorpresa: per a vuit persones, cinc habitacions i dos banys. El dia que vam celebrar la retrobada, a casa seva, ens van obsequiar amb una paella i ens van treure una garrafa de vi de batalla; aleshores ni el Terra Alta ni el Montsant eren ni de lluny tant refinats com ara. Segona sorpresa.

El nivell benestant de tot el grup es mostrava dual, dicotòmic. Per una banda, a França, vivien a uns apartaments amplis amb estàndards de 40 o 50 metres quadrats d’habitatge per a cada membre de la família, inclòs un bany per a cada dues persones; i, a la taula, bevien bons vins de collites seleccionades. I, en canvi, de vacances a Espanya, menys de 20 metres quadrats per cap i un bany per a quatre persones; i vi a granel.

Els turoperadors de primera època van dissenyar un nou producte per a un nou mercat. Era finals dels anys 50, començament dels 60. La millora de la competitivitat laboral de postguerra va permetre a l’Europa central i del nord que la majoria dels governs acceptessin de bon grat la recomanació de l’Organització Mundial del Turisme (OMT) de donar un mes de vacances pagades als treballadors. Quin producte van crear? Ocupar unes setmanes d’aquest mes en activitats de lleure al costat de la platja, en un lloc climàticament càlid i amb tots els serveis de transport i lúdics inclosos. El gran encert dels turoperadors no va ser el paquet turístic en si mateix, sinó que fos barat. 15 o 20 dies, al començament, i una setmana, des del 2000, van permetre a les classes mitjanes europees que lluïssin la morenor mediterrània fins a l’octubre o novembre, al menys fins que els rajos UVA van causar furor... Aquest nou producte va canviar l’estil de vida dels europeus. A partir d’aleshores, les vacances d’estiu, viatjar al sud, es va consolidar com l’operació econòmica més brillant dels turoperadors; vatua l’olla, si ho va ser...

Low cost

El turisme va néixer low cost abans del low cost. Quan vaig començar a treballar en les estratègies de baix preu, els millors casos eren els turístics. M’ho va dir molt clar José Luis Zoreda, vicepresident executiu del lobby turístic Exceltur: “Som barats des del primer dia”. Els meus amics francesos, als anys 80 i 90, a l’hora de fer vacances a Espanya, ajustaven el pressupost familiar i adoptaven la posició general dels turistes: la despesa global de les vacances a la platja és menor que els ingressos mensuals. 

Per als europeus del centre i nord d'Europa, el viatge era un reconeixement; per a nosaltres, una recompensa

El pas del temps ha canviat moltes coses al sector, però el turisme, sobretot el de sol i platja, segueix sent barat respecte al valor que aporta: clima, entorn, serveis de tota mena, experiència, descobriment... Gran part de l’oferta de sol i platja manté aquests paràmetres. Els que han fet l’esforç d’innovar i de reduir la influència dels turoperadors per augmentar la comercialització directa, han pujat els preus i han vist com els clients els assumien si a canvi hi havia un valor afegit superior. Com que la majoria encara no s’ha animat, tenim els salaris més baixos de totes les escales salarials i una imatge mediocre d’aquesta excel·lent professió.

Els catalans i els espanyols, sortint de vacances, actuen de la mateixa manera que els meus amics francesos i la majoria dels turistes quan venen a la Mediterrània? L’actitud de despesa no té res a veure. Hi ha un factor diferencial. Les classes mitjanes europees portaven 20 anys estiuejant, quan els catalans i els espanyols, als anys 80, s’estrenaven. Aquesta incorporació tardana a les vacances fa que la despesa sigui superior en sortir de viatge, entre les més elevades d’Europa. Per als europeus del centre i nord d’Europa, el viatge era un reconeixement; per a nosaltres, una recompensa. L’estiu passat va caure força la despesa dels catalans i espanyols; no eren moments per sortir. Enguany, que potser tampoc ho són, s’està animant i tot sembla que s’incrementarà respecte el 2020, segons un estudi de BBVA Research del juny del 2021. Cal pensar ja en els turistes que vindran els propers anys i plantejar els canvis indispensables del model, sabent que si s’ofereix més valor es podran augmentar els preus i, per tant, obtenir més benefici per a l’empresari, per al treballador i per a l’entorn.

CRÒNICA D'ESTIU II Hi ha vida a les urbanitzacions

 ViaEmpresa, 17 d'agost de 2021

Els alcaldes, obligats a escoltar unes urbanitzacions convertides de segona residència a primera

Al vespre, a les hores de dinar o d’esmorzar, hi ha soroll als punts gastronòmics i a les cases club; al migdia i a la tarda, s’emplenen els llocs lúdics, la piscina, els gronxadors o els camps d’esports; i al matí, els senders faciliten el primer contacte entre els que viuen a les urbanitzacions. En algunes, hi ha dues associacions, dos clubs i els uns estan barallats amb els altres. En la majoria, sempre apareix un líder que es posa al capdavant, que ho resol tot i que s’apunta a negociar els problemes amb l’ajuntament. Els alcaldes els escolten cada cop més, a mesura que les segones residències s’acaben convertint en primeres per a molts. Hi ha molta vida a l’interior de les urbanitzacions.

La majoria segueix amb problemes urbanístics. La meva no és una excepció, però avancem molt civilitzadament des del començament en la resolució definitiva, sabent que això va per llarg perquè ve de lluny. Es calcula entre 2.000 i 3.000 el nombre d'urbanitzacions existents a Catalunya. N’hi ha de metropolitanes i, com la meva, al costat de la platja. Val a dir que el 60% de la primera milla al costat del litoral és terreny urbanitzat, bé en nuclis poblacionals compactes o bé difusos; aquests darrers estan formats per cases unifamiliars, càmpings, hotels, residències... En menys de 50 anys, els 700 quilòmetres de costa catalana, saltejada de poblets mariners encantadors, al costat de platges envoltades d’una vegetació mediterrània poc productiva, s’han convertit en un continuum construït que ocupa el 80% de tota la costa; vaja, ni espai per respirar. L’ametlla, l’avellana i el pi donen molt menys que vendre els terrenys i edificar-hi qualsevol cosa; la part més pobra de les herències familiars mediterrànies es va fer rica amb la construcció sense normes. Mira que s’han produït crisis immobiliàries des dels orígens del turisme massiu als anys 60, però cap d’aquestes ha aconseguit frenar la ferotge construcció d’urbanitzacions al costat del litoral. En el pitjor dels casos, han quedat les obres empantanegades durant uns anys, amb les voreres acabades, els fanals empeltats sense llum i les cantonades plenes de contenidors de brossa mai usats. Anys després, altres constructors i promotors han reprès la construcció allà on havia romàs i si no vols brou, dues tasses. Enmig d’ambdós períodes, nius de corrupció a totes bandes al voltant de requalificacions, tramitacions i permisos.

Les queixes

Abans del 1975, quan va morir el dictador, tot era possible. Per exemple, construir en terreny no urbanitzable. Edificar una casa, a part dels tràmits legals complerts pels molts promotors assenyats, era qüestió de proposar-s’ho: o bé començant l’obra en solitari, amb els familiars i amics en un solar, i esperar que el temps resolgués la legalitat i arribessin els serveis; o bé, adquirint un habitatge a un promotor més o menys desaprensiu que un cop construït et deixava el problema. El desarrollismo propiciat pel Pla d’Estabilització del 1959 va significar el toc de pito per als trasllats massius del camp a la ciutat i de l’interior cap a la costa. Les grans ciutats van veure com s’engrandien les seves perifèries i la costa, com atreia treballadors indispensables per desenvolupar el nou manà del turisme.

En menys de 50 anys, els 700 quilòmetres de costa catalana, saltejada de poblets mariners encantadors, s'han convertit en un 'continuum' construït que ocupa el 80% de tota la costa

L’any de la mort del dictador, es va promoure la Llei del Sòl, i sis anys després, la Legalitat Urbanística Catalana, que estableix la normativa per a cada tipus de sòl, les obligacions del propietaris, el repartiment de càrregues i beneficis per a la col·lectivitat, i, molt important, la reserva de sòl per als equipaments i espais lliures. Com es podia començar a actuar si la majoria de les urbanitzacions ja estaven construïdes? Qui dia passa, any empeny i la casuística d’irresolucions es va anar ampliant cada vegada més.

Fins que no va arribar el conseller Joaquim Nadal, en temps del tripartit, no es va avançar en donar una solució definitiva a les urbanitzacions catalanes. La Llei 3/2009 de Regulació i Millora de les Urbanitzacions amb Dèficits Urbanístics va especificar els estàndards urbanístics, les cessions i les reserves, a la vegada que els compromisos dels ajuntaments i dels parcel·listes; es va dotar d’un bon pressupost. Els primers mesos tot va anar a bon ritme, però la crisi va frenar els importants avenços, més encara a partir de les dificultats financeres cròniques de nombrosos ajuntaments.

Qualsevol plantejament de futur que es faci al voltant del model turístic català de litoral passa per ordenar les urbanitzacions actuals

A partir de les queixes rebudes sobre els dèficits existents, el Síndic de Greuges va reunir el 2018 a representants públics de les administracions catalanes i dels col·legis d’advocats, arquitectes i geògrafs per regularitzar-les. A l’informe final es proposa que es cataloguin d’una vegada les urbanitzacions existents, doncs realment no se sap quantes n’hi ha ni l’abast dels seus problemes; que es flexibilitzi la normativa urbanística per adaptar-la a cada situació; i, sobretot, insta a que es cerquin solucions imaginatives per tal que les urbanitzacions aconsegueixin nivells adequats de qualitat de vida i de sostenibilitat. Per tot això, anima a les administracions públiques, els agents implicats i els parcel·listes a que s’impliquin en tots els processos de regularització i de creació i manteniment dels serveis necessaris i l’impuls dels criteris ecològics.

Molts dels problemes existents a les urbanitzacions de platja són enumerats als punts de l’ordre del dia de les assemblees anyals, celebrades sempre a l’estiu, que després s’obliden durant la resta de l’any. Qualsevol plantejament de futur que es faci al voltant del model turístic català de litoral passa per ordenar definitivament les urbanitzacions actuals -i oferir-los serveis racionals per part de les administracions-, frenar els permisos per construir noves urbanitzacions i exigir als parcel·listes el compliment estricte de les normes mediambientals. A mig termini, significarà redimensionar a la baixa determinats espais de litoral per esponjar la primera milla quadrada al voltant del mar.

CRÒNICA D’ESTIU 1: La meva platja

 ViaEmpresa, 11 d'agost 2021

L'Ametlla de Mar, una de les destinacions turístiques emblemàtiques de les Terres de l'Ebre, viu un estiu productiu però de proximitat

Agafar el cotxe i marxar cap al sud per tornar a la teva platja, o sentir-la a prop, és una sensació gratificant. Més encara, quan fa temps que no freqüentes la urbanització, com a conseqüència de l’episodi dels darrers mesos. Al començament, en comprar-te, llogar o construir-te la casa, vius una dualitat. El teu ambient habitual, per una banda. I els dels estius i els caps de setmana que hi vas a la segona residència, per una altra. Amb el temps, tot es barreja: amics,  gustos gastronòmics, ambients; la distància s’escurça fins a fer-se imperceptible. Ni Catalunya és tant gran, ni les diferències entre mar i muntanya, o entre sud i nord, tant abismals. Fins i tot, quan ets fora, en converses de matinada, se t’escapa alguna vegada referint-te al teu altre jo lo de can Fanga, si estiueges al nord, o allò de pixapins, si ho fas al sud, com jo.

Com l’he trobada enguany? Aquest agost, plena de gom a gom. Com sempre, però amb un tret diferencial: els banyistes són majoritàriament de proximitat; sento parlar català amb els usos lingüístics propis de les Terres de l’ Ebre. Pràcticament el 90% dels ebrencs l’usen a diari, la regió que més ho fa a Catalunya, segons la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat.

Quan ets a fora, en converses de matinada, se t’escapa alguna vegada referir-te al teu altre jo amb allò de can Fanga, o allò de pixapins

Abans del 2020, el català quedava en segon terme davant el francès, l’alemany, o el rus. Lo dels francesos no és ben be veritat: se sent el mateix francès que els anys anteriors, doncs la colònia belga i francesa, arrelada des dels moments fundacionals de la urbanització, ha anat consolidant-se amb els fills i els néts, i no falten mai, ni als moments més complicats. Sense els estrangers, que signifiquen més del 50% dels que estiuegen al poble, les seves platges s’han convertit en un espai de lleure pels nadius des de Lleida fins a Ulldecona, molts dels quals pugen i baixen al matí, dinen de pic-nic, i tornen al vespre a casa seva.  Aquest turisme de proximitat i de dia ha crescut als darrers anys, i enguany es pronuncia més.

Què dir dels propietaris i famílies de totes les urbanitzacions que a l’estiu aporten més del 70% de la despesa de consum local.  Confirmem el mateix respecte dels llogaters de xalets i apartaments, de setmana o de quinzena, que enguany han arrendat un 20 o un 30% més barat. Tots han arribat puntualment i estan instal·lats en les seves rutes quotidianes de casa a les botigues i al forn, a la platja, a la piscina de la comunitat, a  sopar, a fer una copa i a dormir; gran part del dia, amb calça curta o pareo i amb xancletes.

Les 30 cales

Els turistes ens escampem per alguna de les trenta cales de l’Ametlla de Mar. Trenta, al llarg dels setze quilòmetres de litoral. Només cinc en tenen bandera blava des del 2018, que per l’Ajuntament són moltes, doncs fa pocs anys no n’hi havia cap. Està molt be tenir platges amb la bandera blava. Ara bé, fa molts anys que jo mesuro la qualitat ambiental de les platges per les certificacions continuades ISO 9001, ISO 20000, ISO 9004, ISO 14006 ó EMAS. I aprecio més la Q de Qualitat Turística (d’acord amb ISO 13.009). Les banderes blaves, diríem, són el low cost de la qualitat ambiental del litoral.

Contemplo amb tristor com el Delta va perdent elements fonamentals del seu paisatge; que vinguin els negacionistes de l'emergència climàtica i ho vegin

El meu únic vici catalogat als darrers vint anys ha estat el quad. Aquest mitjà de transport s’adapta perfectament al territori. Arribes fins on pots amb la màquina, però tens la sensació de penetrar íntimament els boscos de pi, les posidònies, la sorra, la pedra, els peixos deliciosos i les aigües netíssimes verdes, blaves, a ratlles o liles. Sempre trobes visions diferents de les cales visitades, a la Xelín, a la Pixavaques, a l’Estany Tort... Pujant i baixant, em venen a la ment històries explicades pels pescadors i els erudits del poble. Per exemple, a Cala Vidre venien a banyar-se, abans de l’allau turístic, els novicis de jesuïtes; front a la Calafató es pescaven els millors llobarros de tota la costa; sota la nuclear, abans de que la construïssin, es capturaven els llagostins més grossos; o al costat de la de Sant Jordi segueix en peu el castell de l’ordre de Sant Jordi d’Alfama.

Aquesta ordre fundada a 1021 per Pere II d’Aragó, val a dir, es va instal·lar aquí l'any 1229, sota l’advocació del sant que els va protegir dels sarraïns. Posteriorment, es fusionaria amb l’ Ordre de Montesa, però l’edificació no va incorporar mai aquesta nova denominació fruit de la fusió. El castell va sofrir una pèssima restauració, que l’ha convertit en quelcom invisitable, no acull cap activitat atractiva turística, esportiva ni cultural, i la seva única virtut és la gran aportació al skyline de la platja - tot i que un aparcament de cotxes i caravanes enlletgeix un espai que podria ser d’extraordinari valor turístic, un morro rocós i valent sobre el mar en mig de dues cales meravelloses.

Quan els meus amics em baixen en vaixell a l’etern i bellugadís Delta de l’Ebre, el segon més gran d’Europa, contemplo amb tristor com va perdent a queixalades elements fonamentals del seu paisatge. En l’acceleració de la regressió, la culpa de les danes i les tempestes ha esdevingut menor respecte de les malifetes efectuades als darrers quilòmetres de riu; que vinguin els negacionistes de l'emergència climàtica i ho vegin. Dos elements a favor i dos en contra de la seva situació actual: els primers, s’han fet escasses bestieses constructives, i l’habitat és bastant natural. Els segons, el manteniment del territori, del patrimoni i de les infraestructures és escàs, i la definició de què fer a mig i llarg termini amb aquest actiu ecològic de primer nivell mundial sempre es va posposant.

Per algun canal del Delta haurien d’entrar amb més força els impulsos de la innovació

A mesura que avança aquesta dualitat, les dades econòmiques del les Terres de l’Ebre empitjoren. No he fet el càlcul, però comparant-lo amb les més importants regions biogeogràfiques i marines d’Europa,  la rendibilitat mediambiental i econòmica - juntes sempre -  no surten massa ben parades. Em venen a la ment els deltes del Danubi, del Guadalquivir o del Roine. I estic pensant en l’arròs, en la pesca, en els cultius oberts o de vivers; però també en la nàutica, en la transformació agrícola i pesquera, en els negocis per metre quadrat o en la rendibilitat global.

El PIB per habitant a les Terres de l’ Ebre es situa per sota del 70% del català i la pandèmia ha aprofundit la caiguda, segons la Càtedra de Foment de la Innovació Empresarial i el Grup de Recerca d’Indústria i Territori de la URV. Per algun canal del Delta haurien d’entrar amb més força els impulsos de la innovació.

Veig caravanes arreu: als càmpings, als pàrquings i als descampats de la zona. Es nota que han crescut les vendes. Millor, pensen els seus usuaris, respirar en bombolla familiar que no pas arriscar-se a barrejar-se en altres entorns. L’Ametlla de Mar és un poble mariner, amb pesca i horta exquisides, posicionat en preus mitjans-baixos. Els terrenys, les cases, els serveis o la cistella de la compra costen per sota de la mitjana catalana. Aquests tipus de destinacions barates, en moments crítics com aquests, atreuen més. La majoria dels petits comerciants em diu que l’agost de 2020 els va anar bé i que enguany serà si fa o no fa. La despesa mitjana per turista es va mantenir durant 2020, i aspiren a mantenir-se al 2021. Malgrat això, la despesa mitjana dels turistes aquí va caient des de fa bastants anys en contrast amb a la tendència general a Catalunya, que augmenta.

Preocupació per Wally i per l'algoritme

 Reflexions 1 de juny de 2021

El darrer article a Viaempresa va ser sobre el periple de Wally, despistada o aventurera, a través de Ceuta, de Gaza, i dels aires de pandèmia arreu des que va sortir del Pacífic Nord travessant el Pol .

Estic intentant al proper descriure quin es el meu algoritme. He arribat a la conclusió que el millor que te es la seva linealitat. Si introdueixes les dades adequades al computador, segueixes les regles i els processos definits, surt la sol.lució. El problema es quan es falsifiquen les dades, s´usa malament la màquina, o es manipulen les regles buscant una resposta predeterminada.

Wally, el nord i el sud

ViaEmpresa, 27 de maig de 2021  

Un passeig pel món; les guerres, el canvi climàtic i la pandèmia omplen el nostre dia a dia

Va enfilar malament l’estret de Gibraltar endinsant-se a la Mediterrània. Ha travessat els oceans, fent milers de kilòmetres des del Pacífic Nord, de la costa oest americana, fins aquí. Despistada o aventurera, ves-ho a saber, la jove balena gris, Wally, de vuit metres de llarg, fora del seu habitat, no troba menjar suficient per nodrir el seu voluminós cos. Acostumada als abundosos aliments en aigües fredes i abismals, les aigües calentes i poc profundes de la Mediterrània la estan deixant cada dia més magra.

Probablement el cetaci travessava l’estret quan el rei del Marroc empenyia el seu exèrcit d’infants i joves famèlics a envair Ceuta i crear un dels conflictes més importants dels últims anys a la frontera sud de la Unió Europea. Mohamed VI, rei multimilionari d’un país d’economia en desenvolupament, vol dues coses a l’hora. La primera, major protagonisme a l’Àfrica, jugant a la geopolítica mundial. La segona, més diners de Europa. Estats Units està disposat a donar-li una oportunitat pan-africana, mentre que la Unió Europea només negociarà amb ell si frena l’emigració a la frontera i accepta admetre els seus nacionals que arriben il·legalment.

De fet, aspira a rebre gran part dels 90.000 milions d’euros a través de l’Instrument de Veïnatge, Desenvolupament i Cooperació (VDCI), que els països del nord d’Àfrica estan negociant pel període 2021-2027. Addicionalment voldria més recursos econòmics, a part dels que rep habitualment d’Espanya, una partida dels quals ha estat entregada aquests dies del conflicte. Despistat o aventurer, el rei de Marroc, enfila el seu estret de Gibraltar particular cap a Ceuta i caldrà veure si algú l’ajuda, com a la balena Wally, a sortir del mediterrani. De totes maneres, no sé si aquest veí és de fiar.

Què fou primer l’ou o la gallina?

No hi ha constància, però en el seu periple per la Mediterrània, Wally podria haver arribat a Palestina, concretament a Gaza. És una zona costanera, amb dunes, una certa aridesa, però amb unes platges mediterrànies que farien goig si no fos pel que es veu un cop entres a l’interior del territori. Hi ha la major densitat de població i pobresa de la terra, un guetto, el racó més trist del món, un camp de refugiats a tot el territori. Si la balena gris hagués arribat a Gaza, segur que hauria fugit espaordida quan va sentir els míssils llençats per l’exercit israelià.  Netanyahu, el primer ministre d’aquell país, diu que va atacar perquè els palestins, en concret Hamás, van iniciar els atacs contra la població israeliana. Què fou primer l’ou o la gallina?

La major provocació és que després de desenes d’anys, des de 1937, abans que es constituís l’estat d’Israel, les Nacions Unides han reclamat la constitució de dos Estats, l’israelià i el palestí. Cada dia que passa s’allunya aquesta solució, mentre de facto o de iure els israelians amplien les seves fronteres i expulsen a l’exterior els palestins. Netanyahu, despistat o aventurer, segueix protegit pels grans de la terra, rebent desenes de milions de dòlars anuals pel seu pressupost de defensa i pel seu sosteniment a la zona per part dels nord-americans.

Wally s’ha topat amb joves, nens i majors amb mascaretes, amb ulls de pandèmia i por a la mort

En el seu viatge cap al no res, Wally s’ha topat amb joves, nens i majors amb mascaretes, amb ulls de pandèmia i por a la mort. Ha acabat sabent que ella mateixa podria ser portadora del virus i rebutjada en qualsevol mar. No ha patit escenes de rebuig, però mentre cerca desesperadament menjar en quantitat, no les té totes. Catorze mesos després d’iniciar-se la pandèmia, quan sembla que es produeixen els primers símptomes de desconfinament, ara ens n’adonem que quan haurem arribat a la immunitat de ramat al primer món, a l’Àfrica hauran vacunat només el 3% de la població; a l’Índia i a altres països africans, asiàtics i llatinoamericans el percentatge esdevindrà molt semblant. En aquestes condicions en les que dues terceres parts del planeta no estaran vacunats, té raó de ser parlar de la immunitat a Occident?

El FMI ha calculat que per acabar de vacunar a totes les persones del planeta es requereixen uns 40.000 milions d’euros. Veritablement es tracta d’una minúcia en relació amb les quantitats que es maneguen aquests mesos als països rics i als organismes internacionals. Si comparem magnituds, la Unió Europea aportarà a Espanya uns 120.000 milions d’euros, d’un total de 750.000 milions que abocarà entre tots els estats de la Unió. Estats Units ja ha començat a repartir els sis bilions de dòlars en estímuls fiscals per reduir l’impacte de la pandèmia i rellançar la seva economia. Què són dins d’aquest mareig de xifres, els 40.000 milions d’euros d’aquí a 2022? No acabem de concebre que si no es vacuna tota la població, perilla el nostre desconfinament. No només la salut, sinó també la recuperació econòmica; el mateix FMI diu que els beneficis econòmics de “l’operació vacuna” aportarien a la economia mundial uns 7 bilions d’euros.

Despistats o aventurers, els nostres representants i nosaltres mateixos? Nord i sud, Mediterrània i Pacífic, tot està en el mateix meridià.